En el marc de l’exposició Inshalláh (1996 – 2006), instalada a la Casa Elizalde, volem apropar-nos a un Marroc Modern i mostrar un país, una forma de viure i de pensar que donarà a l’espectador moltes respostes, però el deixarà també amb moltes preguntes. Us convidem a la reflexió.
TOTES LES SESSIONS A LES 20 H. A LA CASA ELIZALDE
(C/VALENCIA 302) ENTRADA GRATUÏTA
Dijous 8 de febrer 2007
Les dues cares del Marroc
20 hores. Entrada Gratuïta. Sala d’Actes de la Casa Elizalde. Carrer Valencia 302
Inchá Allah
Realitzador: Juan José Ponce
Any 2002 ( 30 minuts )
Marroc és una país que es troba tan sols a
Maldita Calle
Realitzador : Juan José Ponce
Any 2003 (31 minuts )
Milers de nens malviuen a ciutats del Marroc. Víctimes de tot tipus de maltractaments, soviet només tenen dues alternatives: la marginació o la delinqüència. Aquest documental fusiona art i denúncia social, cinema i periodisme i ha rebut nombrosos premis i mencions especials. Destacar que Maldita Calle recull l’últim testimoni de l’escriptor Mohamed Chukri, fill del carrer i uns dels autors ,més rellevants de la literatura àrab contemporània, mort l’any 2003.
Dijous 15 de Febrer de 2007
20 hores. Entrada Gratuïta. Sala d’Actes de la Casa Elizalde. Carrer Valencia 302
LE Blues de Sheikhates (dumou’ al-chaykhât)
Marroc
Realitzador: Ali Esafi
Any 2004 (57 minuts)
V.O. Subtitulada al català
Les "sheikhates": cantants populars del Marroc, són a la vegada les dones més estimades i les més marginades! I això per una sola i mateixa raó: la seva llibertat! Llibertat de costums i llibertat de to que els hi permet, només a elles, cantar la injustícia i la situació de la dona. Amb paraules senzilles, Shikha Aïcha ha resumit aquesta situació: "la nostra vida és semblant a aquesta espelma que crema i es sacrifica per què els altres puguin veure!"
20 hores. Entrada Gratuïta. Sala d’Actes de la Casa Elizalde. Carrer Valencia 302
El Batalett – Femmes de la Medina
Marroc / França, 2002, 60'
Realitzadora: Dalila Ennadre
Versió Original amb subtítols en castellà
Entre les parets dels seus apartaments a l’antiga Medina de Casablanca, una comunitat de dones marroquines cuinen, netegen, tenen cura de les seves famílies i s’ajuden mútuament. Atrafegades, amb les mans dins el sabó mentre netegen la roba, fent les feines de casa i també anant al mercat i a l’hammam, entre rialles i llàgrimes – "Som mestresses de casa, res més... El nostre esport? Netejar la casa!"–, aquestes dones valentes, orgulloses del seu paper, parlen de manera lúcida i sense compadir-se de les seves vides. Mostren una vitalitat, una curiositat per la vida i una solidaritat sorprenents. Potser aquestes mestresses orgulloses de les seves cases no saben llegir, però saben exactament què podria millorar les seves vides: la igualtat de drets entre homes i dones, i un futur millor per als seus fills perquè no hagin d’emigrar amb l’objectiu de mantenir les seves famílies. Les vides quotidianes d’aquestes heroïnes ("batalett") irradien esperança i en elles es percep la possibilitat del canvi.
OPINIÓ CASA ELIZALDE 22.02.07Cicle Mirades. Le Batalett-Les femmes de la Medina.
Última sessió.
Aquest documental ens mostrava el dia a dia a l´antiga Medina de Casablanca.
Les dones s´aixequen a les sis del matí : renten la roba a mà, amassen el pà, cuiden dels fills que estàn malalts, preparen el te, van a comprar, parlen i es reuneixen amb els seus veïns...
El que més em va captivar va ésser que malgrat la duresa de les seves vides, accepten la realitat d´una manera natural i no perden mai el sentit de l´humor.
El que més desitgen és que els seus fills tinguin el que elles no han tingut mai. La seva prioritat sempre són els altres abans que elles mateixes. Són capaces de fer les feines més "indignes" per tal de tirar la família endavant.
Els joves lluiten per aconseguir "el visat" que els permetrà emigrar cap a països europeus a fi de millorar les seves condicions econòmiques i socials.
Les dones viatgen en tren a la ciutat de Rabat a fi de manifestar-se per tal d´aconseguir els mateixos drets que els homes.
Després de la visualització del tres documentals he conegut d´una manera clara i propera la realitat del poble marroquí : la seva riquesa natural, les tradicions, la situació dels nens al carrer, la importància de la família, "Les sheikhates" i la lluita per aconseguir els drets de les dones.
becquiana.
OPINIÓ SESSIÓ CASA ELIZALDE 15.02.07
Cicle Mirades. Le Blues de Sheikhates.
Una vegada més, la sala d´actes de la Casa Elizalde estava plena de gom a gom. I perquè no dir-ho.? Hi havia una representació considerable de becqui@ns i becqui@nes.!!
Le Blues de Seikhates, així es titulava el documental del passat dijous.
El més interessant va ésser descobrir que malgrat les tradicions arrelades del Marroc, com el masclisme, la submissió de la dona i la manca de llibertat, s´obre una escletxa d´esperança per a les dones marroquines.
A més de les feines qüotidianes del dia a dia i el complir amb les obligacions de la tradició, les dones poden accedir al món del treball com a cantants populars del Marroc. "Les Sheikhates". Aquest fet provoca el rebuig de quasi la totalitat de la societat marroquina. La dona que se surt dels cànons tradicionals és tractada de prostituta i de dona no desitjada.
El que més em va captivar va ésser la capacitat de lluita de les dones marroquines cap a una societat d´igualtat i de llibertat. Les Sheikhates parlen a través de les seves cançons. És comuniquen amb la societat marroquina cantant cançons de denúncia contra la injustícia i la desigualtat socials.
becquiana.
OPINIO SESSIÓ CASA ELIZALDE (8.02.07)
Cicle Mirades. Incha allah i Maldita Calle
Dijous vaig quedar bocabadada quan, entrant a la sala d´actes de la Casa Elizalde, vaig veure que la sala estava plena de gom a gom. Quan tothom estava assegut encara entrava més gent. Vaig observar que no coneixia gairebé ningú, però tots compartiem un interès comú : El Marroc.
Inchá Allah, així es titulava el primer documental, mostrava la realitat del poble marroquí. Els paissatges àrids, les cases blanques, una riquesa natural i de colors espectaculars i unes tradicions molt arrelades, com la matança del xai i la presència de les mesquites.
Maldita Calle, era el segon documental, mostrava una realitat més cruel : els nens al carrer. Són fills de famílies nombroses que la majoria de vegades són una càrrega per els pares i els deixen abandonats i perduts. Les conseqüències d´aquest abandonament són molt dures e injustes. El dormir malament, el fred de les matinades, el malviure, el mal menjar, la falta d´escolarització. Tot això fa que es trobin al carrer per inhalar disolvent i així oblidar la duresa de la situació i arribar a acceptar-la com la seva realitat quotidina normal.
Els més privilegiats es troben en centres d´acollida on tenen cobertes les necessitats mínimes.
Després d´aquests documentals, es va encetar un diàleg sobre el que acabàvem de veure.
Entre la diversitat i la diferència es troba l´enriquiment personal ( lluny de les percepcions que tenim, les idees preconcebudes i la informació que ens arriba.)
El més interessant va ésser que hi havia dues persones del Marroc que ens van explicar la realitat que ells havíen viscut i la realitat actual.
Això va generar un debat molt interessant, enriquidor i realista del que passa el Marroc i també del que passa a la nostra ciutat.
S´obren moltes preguntes al voltant d´aquest tema. És un situació difícil i complicada de resoldre.
Depèn del governs el fomentar la creació de centres d´acollida per tota la gent que arriba.? Hauríen de retornar al seu país. ?
becquiana.
